Divendres, 4 de novembre
Les llengües d'Europa, 2
Joan Francesc Mira
Es justament quan es percep el perill de deixar de ser allò que hom era o imagina que era que es lliga el projecte nacional a un projecte lingüístic. Totes les societats nacionals de l'Europa contemporània, amb estat o amb aspiracions a alguna forma d'estat, han tingut un "programa" d'aquesta mena al llarg dels segles XIX i XX. En la seua forma més elaborada, els objectius són sempre els mateixos: una llengua unificada, un estàndard comú, contra els perills de la disgregació; una llengua depurada de tot allò que és vist com a aliè, adherència estranya; i una llengua efectivament nacional i pròpia, que reocupe tots els espais que ha arribat a ocupar la llengua no pròpia, la d'una altra nació. Aquest projecte no sol funcionar sense resistències externes o internes. Resistència de la llengua que ha de ser desplaçada: resistència de l'alemanya Bohèmia, fracassada i amb complet desplaçament final; resistència de l'espanyol als Països Catalans, amb un èxit ben notable; resistència de l'anglès a Irlanda, amb un èxit gairebé perfecte... O resistències a un estàndard unificador: el conflicte entre Landsmal i Riksmal a Noruega o entre katharevousa i demotikí a Grècia, els recels davant de l'euskera batua, la improbable reunificació del gallec amb el portuguès, els embolics de poca o molta substància a propòsit del "català" i el "valencià"... Aquesta codificació (la literatura!) pot ser també un factor decisiu en la formació d'una societat de cultura nacional. Quan el clero eslovac, a partir del segle XVII, difonia una literatura religiosa en la llengua del país, posava els fonaments que farien d'un dialecte txec una llengua autònoma, de manera que, més tard, la resistència a la magiarització (quan Eslovàquia pertanyia al regne d'Hongria) no va donar lloc a un nacionalisme panbohemi, com predicaven a Praga, sinó a una afirmació autònoma de la nació eslovaca. EI serbo-croat, llengua de nom compost (com el valencià-català?) ha utilitzat durant segles una doble escriptura, ciríl·lica a Sèrbia i llatina a Croàcia, i durant el temps suposadament feliç de la Iugoslàvia de Tito tothom considerava que era en definitiva un sol idioma, i fins i tot els serbis empraven cada vegada més la grafia llatina (això ho vaig comprovar els anys vuitanta a Belgrad). L'esclatament de la federació, el conflicte sagnant, la renovació d'odis antics han fet que serbis i croats (i els seus governs, escoles, llibres i diaris) afirmen ara que parlen llengües diferents, i el nom comú difícilment pot funcionar a Bòsnia com funcionava abans. Per posar una comparació odiosa: si Croàcia, Sèrbia i Bòsnia entren algun dia en la Unió Europea hi entraran amb tres llengües i amb dos alfabets? Els exemples, sense eixir d'Europa, es podrien multiplicar, i tots tindrien un denominador comú, que és la relació estreta entre idioma i política, entre llengua i poder, entre l'existència d'una llengua "culta" i la seua condició institucional, i entre aquesta condició i la seua afirmació interior i exterior. No parle de la llengua en general, sinó d'aquesta llengua particular, que quan és vista com a codificada i culta, i sobretot quan és reconeguda des de fora amb valor i dignitat igual a les altres llengües. I el "valor" i la dignitat no són només resultats del coneixement, sinó del reconeixement: ser la llengua o cultura convidada a fires internacionals del llibre, ser traduïda a molts altres idiomes, ser ensenyada en universitats estrangeres, ...0 ser reconeguda com a llengua de la Unió Europea. Perquè la llengua pròpia no pot ser vista com a inferior, indigna de reconeixement públic com a igual, ...sota pena de depressió general, o de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. Com afirmava el gran lingüista Meillet, "une langue ne subsiste que misérablement là ou elle n'est pas soutenue par un sentiment national". I aquesta és també la història moderna d'Europa, d'Estònia a Portugal, de Suècia fins a Grècia, i de Noruega fins al País Valencià. Per això les comparacions són tan odioses i les perspectives són tan diferents. Perquè és matèria de poder i de política, matèria ideològica, matèria substancial.
El Temps 18-10-05
Dilluns, 17 d'octubre
Sobre les llengües d’Europa, 1
Joan Francesc Mira
Ara que, amb uns estatuts i uns altres, discutits per tantes raons, es replantegen les idees al costat de les finances, potser hauríem de recordar també la part que hi ha d'ideologia en tot això, i especialment en un tema que ha estat poc debatut (ni a les Corts valencianes ni al Parlament de Catalunya), però que és absolutament central. Hauríem de recordar que les ideologies nacionals sempre miren endins, però també miren enfora: inclouen una perspectiva universal que imagina la humanitat com a composta per un nombre de societats, pobles, nacions, de "categoria" igual o equivalent, per tant, significa la definició del propi poble o nació com a membre igual, de fet o de dret, d'aquesta categoria universal. El reconeixement extern d'aquesta existència, en principi política, ha d'anar acompanyat, quan és el cas, del reconeixement i projecció dels trets que fan que la nació és la que és i no una altra, els trets que constitueixen la seua "distinció". Quan la nació (generalment vol dir l'estat, però no sempre) no pot afirmar la pròpia distinció amb una llengua pròpia i distintiva (perquè és compartida: l'alemany d'Àustria) no insisteix en la llengua, òbviament, com a factor de singularitat. Quan en té més d'una, i cap no és pròpia i exclusiva, tampoc no hi insistirà: en un cas com Bèlgica, perquè ni tan sols és clar que les dues comunitats lingüístiques formen la mateixa nació, ni cultural ni política; en el cas de Suïssa, perquè la nació política (cohesió ben real) no s'ha format sobre una base ni cultural ni lingüística, i perquè cap de les llengües és vista com "la" llengua nacional. Però són casos del tot excepcionals: la "norma" és que tots els nacionalismes (ideologies, o actuacions polítiques, des del poder o cap al poder), han posat la llengua en lloc primer i eminent de la combinació de trets propis i distintius que cal consolidar endins i fer reconèixer enfora. Entre altres raons, perquè no hi ha cap ideologia nacional europea que puga concebre el propi poble com una creació recent, voluntarista i arbitrària, efecte només dels accidents de la història. Fora d'Europa, on sovint els estats més o menys autodefinits com a nacions són precisament producte dels accidents de la història, les ideologies nacionals fan estranyes adaptacions i connexions per esbrinar de quina manera, i des de quan, existeix, per exemple, un poble mexicà o paraguaià o senegalès. Però, dins d'Europa, i gairebé en tots els casos, les ideologies nacionals mantenen fermament que la nació moderna és el resultat i la continuació de l'existència real d'un poble antic (fins i tot en casos com Bèlgica í Suïssa: no hi havia ja, en temps de Juli Cèsar, el poble dels belgae i el poble dels helvetii?). Llavors, no hi haurà mostra ni argument més eficaç i visible que la llengua, quan és pròpia i distintiva, per fonamentar aquesta realitat continuada i antiga: si fa cinc segles, o set o deu, "ja hi havia" una llengua diferent, vol dir que "ja existia" un poble diferent. I si en aquest segle XIX o XX o XXI "encara" existeix la llengua, vol dir que encara hi ha poble: la continuïtat no s'ha dissolt, som els mateixos que érem. Potser no iguals que abans, però els mateixos. La moderada part de fantasia que aquesta creença suposa no li lleva, ans al conrari, ni un bri d'eficàcia ni de força mobilitzadora. I no li lleva tampoc força "moral" a l'argument que diu: existim i tenim llengua, som un "país amb llengua", i com que volem ser coneguts i reconeguts com a poble o país, volem també que es conega i reconega la seua llengua. Perquè si no se'ns reconeix la llengua, vol dir que no som reconeguts com a país. Presentar-se enfora "amb" l'idioma propi (idioma en grec vol dir això: la cosa pròpia) és l'altra cara de la correlació entre nació i llengua. Perquè abans, o simultàniament, cal fer-se o refer-se endins amb i a través de la llengua.
El Temps, 11 d'octubre 2005